Humiliar Jordi Pujol, honorar Juan Carlos
L'estat espanyol no té cap problema amb la corrupció en si mateixa –és un estat, per definició, corrupte. En canvi, sí que té un problema segons qui la comet, segons la nacionalitat de qui la comet
Guanyar-se la vida amb la cultura és un desig de tots els qui es dediquen al sector; però posar en primer lloc els guanys crematístics, per sobre dels productes que ofereixes, és una excrescència
"L'ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona" (Aristòtil)
Ja ho he escrit algunes altres vegades: la Catalunya-ciutat (la que va néixer en temps del Noucentisme) és classista i insolidària
Hi ha un cinema –una cultura– que no busca només la riquesa material: hi és ara, encara que de vegades costi trobar-la, i hi era fa temps
En el camp de l’esport s’accepten coses que en la vida quotidiana serien ridícules
En la meva Catalunya no hi tenen cabuda els Netanyahu autòctons. I no ho dic tant des de la política com des de la cultura
El lema de l’actual govern de la Generalitat és “el govern de tots”. No em feu riure! El govern dels falsos socialistes i els seus adlàters, com la consellera Hernández, governa per als espanyols i per al beneplàcit de Josep Sánchez-Llibre i els seus interessos facinerosos
Planeta és una empresa que exemplifica el capitalisme més salvatge, corporatiu i ideològicament pervers
Tres escenes d’una cultura incòmoda amb el conflicte
Em sento amb la legitimitat d’exposar, ara, uns dubtes sobre la seva programació d’exposicions centrades en les primeres dècades del segle XX
Massa vegades oblidem que l’art és representació, una lectura simbòlica del món i que, abans que això, hi ha la crua realitat
Va ser l’amiant, l’asbest, un mineral que es troba a la terra i que a partir dels anys seixanta es va comercialitzar a l’estat espanyol amb el nom d’Uralita, unes construccions de fibrociment que han causat milers de morts
Amb motiu de la mort d'Ignasi Riera, el crític d'art i amic seu Joan Minguet Batllori n'evoca records
Al meu entendre, un dels problemes menys evidents que arrossega el món de l’art a Catalunya és la manca de coixí teòric amb què es treballa
A les biblioteques se celebra Sant Jordi cada dia: ningú no provoca competicions estèrils, tothom tria els llibres que vol sense influències externes i, sortosament, no deixen de tenir persones que les freqüentem
Cal continuar reivindicant el poder rebel de l’obra de Joan Miró per equilibrar les tornes, ni que sigui una mica
En un estudi de l’antiga Associació d’Artistes Visuals de Catalunya es deia que només un 7% dels artistes vivia de la seva pràctica professional
La història de l’art que estudiem i venerem obedientment és el relat del poder, dels artistes als quals els qui tenien el poder encarregaven obres
El problema sempre penja de la nostra deficiència: som un país –uns països– sense poder real. Depenem d’Espanya i de França. I aquells no ens ho fan fàcil
El problema de les exposicions és, al meu entendre, que hi ha molts models caducs dels quals sembla que no podem alliberar-nos
Mentre una entitat privada munta una exposició d’un tipus que li fot que a Catalunya es parli el català, a Tàrrega totes les institucions han deixat morir un festival d’art contemporani
Un dels problemes que arrosseguem a Catalunya és la poca atenció que es presta a la creació contemporània; al fet que l’art del present ha de ser, també, patrimoni del futur
En la majoria de patronats de museus catalans, grans i petits, no hi trobem gent de la cultura, sinó empresaris, polítics i funcionaris
Som una societat laica, però alguns encara volen que tots ens situem en el supòsit de la tradició
L’acció transcorre en un vagó dels trens de Sarrià. Dos vells amics, la Mercè i el Quim, parlen
Tot el que explicaré en els paràgrafs següents és veritat. És un compromís
La tossuderia de la solidaritat és immensa. Però la cultura ha estat callada, no s’ha aturat res, com el futbol. I aquesta inacció l’entenc i no l’entenc alhora
No, no sóc un amargat, o no m’hi tinc. Però els mitjans públics catalans van a la deriva des de fa temps
Per a alguns catalans, sembla que la llibertat d’expressió de Pilar Rahola sigui més important que la llibertat de viure de tantes i tantes persones assassinades per l’exèrcit israelià
Cada vegada que algun periodista o algun polític (o nosaltres mateixos), davant d’algun fenomen que surt de la normalitat, el titllem de surrealista, demostrem que ja no forma part de la dissidència
No tota la cultura serveix per a les mateixes coses, no tota és alliberadora; n’hi ha que viu a favor del sistema i en contra nostre, encara que no ens n’adonem
Si manessin els meus, el president del meu país no aniria a rebre el Borbó espanyol, com ha tornat a fer el senyor Illa
Tots dos, la Montse i jo, provenim dels anys de compromís del “cinturó roig”, veïns de Cornellà, del mateix carrer, allà vam créixer i vam saber des d’edat primerenca què era lluitar per uns ideals democràtics i d’igualtat
Avui no n’hi ha, de bruixes. Però continua havent-hi delacions i persecucions. No hem après res
El gran problema de l’independentisme ha estat, precisament, que ningú no l’havia pensat, ningú no havia planejat un horitzó teòric que no fos, només, tenir un passaport nou
Salvat-Papasseit ens ha arribat com un poeta endolcit per les versions melòdiques dels seus poemes més fàcils i per aquesta necessitat de despolititzar la cultura... que és una manera de polititzar-la
Tot va a l’engròs: ara, en el món de l’art i de la literatura ja no hi ha individus, sinó públics
Que ningú s’emprenyi amb mi, si us plau, que encara les puc dir més grosses. Per exemple: algú em pot dir quina diferència hi ha entre la presidència xinesa del RCD Espanyol i la del FC Barcelona?
La història ens demostra que les propostes culturals que presenten els partits polítics s’arrelen en la repetició del no-res, de les frases fetes i de les contradiccions d’uns, i en el populisme barat d’uns altres
El dia de la inauguració, una gentada va arribar-se al nou edifici, que acull des d’ara un dels museus més ben preparats del país